Amb tocs genials i breus -a estones gairebé lacònics, però sempre enèrgics o suaus, segons el cas- l'escriptor de Balaguer Ramon Macià i Alegret, ens evoca les vides -la vida, o part d'ella en un somni- d'uns protagonistes la característica dels quals és la humanitat asservidora que desprèn de cadascun d'ells. I va situant aquests protagonistes com si qui col?loca figuretes de pessebre en els escenaris que l'autor estima tan profundament com els mateixos intèrprets, i els belluga i els trasllada d'un lloc a l'altre al ritme de les facècies que s'hi desenrotllen. Llegint Ramon Macià i Alegret hom té la impressió que l'autor voldria aturar el pas del temps o, pel cap baix, demorar-ne l'acció, allargassar el somni, alentir-lo -o és la vida la que voldria allargar?- i, per això, forçar la imaginació del lector per tal que transmuti el moviment de l'acció en la immobilitat de les estampes i quadres, i així poder regalar-se en tot moment en allò que en el somni -o en la vida- el féu feliç. Tanmateix ell sap -i ens ho diu- que el temps brunzeix fins a passar inadvertit...
