Sabem que Abelard i Heloïsa, els dies que s'estimaren amb un «amor tempestuós» (amor sollicitus), s'escriviren lletres d'amor. Heloïsa reconeix haver-ne rebudes moltes -«sovint rebia lletres teves», va escriure a Abelard- i probablement, a partir de les moltes que s'intercanviaren, ella agençà l'epistolari que ens ha pervingut. Però, i la resta de lletres? La tradició manuscrita no ens les ha transmeses, tanmateix no és inversemblant que fragments d'aquestes lletres figurin en el Recull de lletres de dos amants, una antologia de lletres amatòries de l'època.
Les Lletres d'amor i de consolació mostren que en el segle XII la retòrica aplicada al gènere epistolar -l'anomenada ars dictaminis - no sols no impedia l'autenticitat dels amants, ans la magnificava, car els qui s'educaven en aquesta art rebien una artificiosa «segona natura literària» que, lluny d'ofegar-los l'espontaneïtat, els ajudava a expressar-la bellament.
