De vegades agafen ganes de partir-li les fletxes a Cupido. I la cara, sobretot la cara. L#Eduard té trenta-uns-quants anys, fa de redactor en una publicació mèdica i és solter. O desemparellat. O single. O com se n#hagi de dir. Fa poc que ha trencat amb la que havia de ser la mare dels seus fills, l#àvia dels seus néts i la besàvia dels seus besnets, i no se la pot treure del cap. Ni del cor. Ni dels altres òrgans. Per això, la germana i els amics, que no el volen veure tan solter, tan desemparellat, tan single, ni tan com se n#hagi de dir, el pressionen perquè trobi parella. Tampoc pot ser tan difícil... «Des de l#adolescència sóc conscient que Déu, els astres, l#atzar, el monstre de l#espagueti volador del pastafarisme o qui sigui confabula en contra meva. Si a la mateixa parada de metro pugen una desena de models estupendes i una boja que parla sola i fa pudor, no cal patir: aquesta serà la que s#asseurà al meu costat. És una llei universal.»