La compra d'aire, de trossos de cel amb la finalitat de tenir aire pur, de presumir (ja que no és, en absolut, necessari) i d'especular, per part de les famílies més benestants al principi i més tard de la resta de la població, atrets pel negoci i el crèdit fàcils (Tots tenim dret a voler la Lluna, compreu un tros de cel ), enriqueix l'ajuntament, els bancs i molts professionals del poble i immigrants. Els diners no s'inverteixen en la investigació ni en la millora de la tecnologia que proposen alguns emprenedors, sinó en parcs d'atraccions faraònics (Parc de les piràmides) per atreure el turisme i en més i més bastidas de trossos de cel... La cadena d'hipoteques es fa cada vegada més llarga, tothom s'endeuta més i més i, en conseqüència, pugen els interessos (ciutadans, ajuntaments i bancs) i es revenen les hipoteques a través de bons que gestionen intermediaris financers (..) tot fals. Tot de cartró pedra.
Però una vegada s'ha comprat gairebé tot el cel
comença el camí invers, és a dir, les vendes dels trossos de cel per falta de feina i, en conseqüència, la incapacitat per pagar les hipoteques. Per tant, hi ha més oferta i menys demanda, amb la qual cosa els preus dels trossos de cel comencen a baixar. També es deixen de concedir préstecs, doncs ja fa molt temps que els bancs estan també endeutats i ara hi ha por, per l'atur i la baixada de la demanda, a no cobrar els deutes. Els immigrants tornen al seu lloc d'origen i apareix la xenofòbia. Finalment, el banc cau en fallida (però és rescatat per l'Ajuntament), que, en canvi, retalla dràsticament en sanitat i en educació, doncs no té diners i està greument endeutat. Ara endeutar-se és caríssim, es paguen uns interessos altíssims (prima de risc) i, a més, se sacrifica l'autonomia de la gestió de la riquesa (rescat). Finalment, l'Ajuntament també cau en fallida i és rescatat.
