Una trobada fortuïta en un tren i un crepuscle de tardor desvetllen en la Rosa un seguit dimatges, que semblaven oblidades, del seu paisatge íntim, de la seva família... Tot duna, la guerra, la postguerra, els diferents llocs on ha viscut, la gent que ha estimat, desfilen pel seu record com els meandres dun riu plàcid en aparença, però que, de tant en tant, amaga remolins inesperats.
Asseguda en un banc del llarg passeig del seu poble, la Rosa perd la noció del temps fins que sent xiular un tren i sadona que ja sha post el sol, comença a fer fred i és força lluny de casa.
Amb una prosa delicada tenyida de melanconia, Núria Albó viatja, a través de la memòria de la protagonista, cap al nostre passat més recent, i ens el fa compartir duna manera prodigiosa.
