Hi ha morts tan importants que no surten ni a les esqueles. I hi ha vaticinis tan incomprensibles, que estan irremissiblement condemnats a complir-se. Com el que li va fer la Trenetes al protagonista de la novel·la, per exemple. Però aquest tenia un carnet del Barça a la butxaca i el partit estava a punt de començar. Per això havia deixat plantada la xicota i se n'havia anat a dinar amb una vella amiga. I per això acabà endinsant-se en la màgia gitana de la nit hostafranquina i en una aventura audaç i trepidant pels locals d'ambient de la Barcelona postolímpica. Al final, però, els morts sempre acaben sortint. Fins i tot a les esqueles.
