Vivim en una societat que no ensenya a escriure però que obliga a saber-ne. ¿Com és que després danys densenyament, molta gent és incapaç descriure una carta o un informe? Aquesta incapacitat, ¿té alguna relació amb el menyspreu que part del personal docent manifesta per la literatura? ¿És possible que algú millori la qualitat del que escriu sense que millori la qualitat del que llegeix? Davant lallau de manuals que pretenen reduir lescriptura a una tècnica, davant la tesi romàntica que redueix lescriptura al talent, el text es manté com una barreja indestriable dinspiració i ofici, de geni i competència, de màgia i disciplina. És per això que els millors professors descriptura (literària o no) tenen noms com Horaci, Flaubert, Poe o Nabokov.
«Lencert fonamental dUn tramvia anomenat text és que reivindica justament allò que ofereix: plaer, mesura, unitat, ordre, bellesa, oportunitat, coherència, versemblança, escaiença, naturalitat, claredat i precisió». Màrius Serra
«Meravellós manual descriptura», Melcior Comes
«Provocador, instructiu i amè», Miquel Berga
